domingo, 30 de octubre de 2011

V DE HALLOWEEN


ANONYMOUS I EL HALLOWEEN


L'altre dia vaig anar a comprar a un gran centre comercial. Obviament hi havia molts articles de Halloween, però entre carabasses, màscares de Fredy Cruguer i barrets de bruixa em vaig trobar aquesta carota.

Em va sobtar perque jo la relacionava amb la pel.lícula “V de Vendetta” i els “Anonymous” però no em quadrava amb Tots Sants ni amb Halloween.
Malgrat la meva ignorancia, i gracies al senyor Google, he descobert que si hi ha una relació.

Anonymous és un d'aquests noms que al llarg de l'últim any ha proliferat en els mitjans d'informació: gent que aprofita l'anonimat d'internet per lluitar pels seus objectius, encara que no tenen per què ser sempre les mateixes persones, ni perseguir els mateixos fins.
Tot això va sorgir a Internet, a la popular web 4chan el 2003.
Des d'aleshores, les coses han canviat molt, i els Anonymous han sortit als carrers, deixant-se veure de forma contínua en les manifestacions i protestes que han recorregut el món en els últims mesos. Per això, han decidit simbolitzar amb una màscara. Una màscara popularitzada pel còmic (i més tard la pel · lícula) "V de Vendetta".
L'origen real està en 1604, en un tipus anomenat Guy Fawkes.


Guy Fawkes va ser un dels molts recusants que hi va haver a Anglaterra entre els segles XVI i XVII.
Igual que Thomas Moro havia fet al començament del segle XVI, Guy Fawkes va defensar la religió catòlica, tot i ser perseguida després de la instauració de l'Església Anglicana amb la reforma protestant.
Però a diferència d'altres recusants, Guy Fawkes al costat d'altres catòlics, van portar la lluita pel catolicisme fins al màxim extrem. La seva lluita activa el converteix en el braç executiu de la Conspiració de la Pólvora.
Aquesta conspiració va ser un complot complex que es va organitzar al llarg de dos anys amb Robert Catesby al capdavant.
L'objectiu era simple, eliminar el rei Jacob I al costat de la major part de l'aristocràcia protestant que havia portat al catolicisme a ser una religió minoritària i perseguida.
La primera reunió va tenir lloc a la primavera de 1604, quan es van trobar Robert Catesby, Thomas Winter i John Wright de forma secreta per trobar un possible fi a la repressió anglicana. Quan van haver concretat les seves diferents passos a seguir, es van posar en contacte amb Guy Fawkes, un anglès que havia combatut al costat de l'Armada Espanyola a la guerra contra les Províncies dels Països Baixos, saltant-se totes les prohibicions de l'estat anglès sobre lluitar de la mà dels espanyols.


A l'estiu de 1605, ja hi havia 13 conspiradors. El pla era clar: volar el Parlament. Els conspiradors van llogar un local sota el Parlament, on a poc a poc van anar portant pólvora fins aconseguir reunir 36 barrils plens. Només els hi calia esperar fins que el Parlament obrís les portes per volar per l'aire amb tots aquells que permetien la repressió dels catòlics.
Però pocs dies abans de l'obertura del parlament, un dels pocs catòlics del parlament, va rebre una carta alertant-lo perquè no es presentés al dia següent. Al principi hi va haver força escepticisme sobre la veracitat de l'avís, però per precaució, el 4 de novembre de 1605, la nit anterior a l'obertura del parlament, es va dur a terme el registre de tots els locals propers, trobant a Guy Fawkes mentre ultimava els preparatius de l'atemptat.
Gràcies a la tortura, van aconseguir que Fawkes confessés els noms de la resta de conspiradors, sent la gran majoria d'ells executats per traïció davant del mateix lloc que van voler volar.

El govern anglès va vendre entrades per l'ajusticiament dels traïdors. Tots van ser penjats del coll amb una corda, impedint que els seus colls es trenquessin. Després els van seccionar els genitals, llençant-los al foc mentre encara estaven vius. Finalment, els van esquarterar.

Aquella execució va passar a la història d'Anglaterra com un dia per celebrar la nit en què els traïdors van ser ajusticiats. Com Tots Sants tampoc podia celebrar-se (al ser una festa católica) la nit de Guy Fawkes va recuperar molts dels elements del Halloween. Es representava el càstig a través de la desfilada d'una figura d'espantaocells pels carrer, amb espectacles pirotècnics i la construcció de fogueres sobre les quals es cremaven els Guys, que eren uns ninots amb l'efígie de Guy Fawkes. La vigília del 5 de novembre els nens usaven els Guys per demanar diners al crit de “penny for the guy”. El "penny" (penic) servia per comprar pirotècnia.

Les celebracions tenen en alguns casos peculiaritats específiques. En Lewes, Sussex, la celebració es barreja amb la commemoració de la cremació de 17 màrtirs protestants de la localitat, ocorreguda durant la persecució de María Tudor.
En Scotton, localitat de la qual procedia Guy Fawkes, no es cremaven els ninots, i fins molt recentment l'escola catòlica Stonyhurst College no va fer cap celebració ja que entre els seus alumnes es van explicar tres dels conspiradors .
En Ottery St Mary, Devon, es passegen pels carrers barrils de brea cremant.
A Irlanda del Nord, la celebració de focs artificials i fogueres s'associa més amb la nit del 31 d'octubre, la nit de bruixes (Halloween).
Els plats típics de la data inclouent pomes de caramel, “jacket potatoes”(patates cuinades en la foguera), pèsols negres amb vinagre, o el “Bonfire toffee” (caramel de la foguera) entre d'altres.
Actualment la nit de Guy Fawkes encara se celebra en tot el Regne Unit amb esdeveniments tant públics com privats. En general, hi ha fogueres, focs artificials i plats tradicionals. També se celebra en alguns dels països que formaven part de l'imperi britànic, com Canadà, Nova Zelanda, Austràlia, Sud-àfrica, Antigua i Barbuda i Saint Vincent i les Grenadines, encara que en aquests casos ha perdut part del seu contingut i el seu significat.

Aquest personatge va ser recuperat en “V de Vendetta”, el còmic escrit per Alan Moore i il · lustrat per David Lloyd.
Aquest còmic està ambientat en una Anglaterra després d'una guerra nuclear sotmesa a un govern totalitari feixista.
Contra aquest govern, sorgeix la imatge d'un venjador anarquista, que recupera la imatge antitotalitaris de Guy Fawkes i la seva màscara, oblidant-se de qualsevol vestigi religiós.

sábado, 29 de octubre de 2011

UN CONTE PEL HALLOWEEN



JACK O'LANTERN

En una llunyana nit de Bruixes, un busca-raons irlandès amb fama de borratxoanomenat Jack, va tenir la mala fortuna de trobar-se amb el diable en una taverna. 
 Malgrat l'alcohol ingeritJack va poder enganyar al diable oferint la seva ànima a canvi d'un últim glopEl diable es va transformar en una moneda per pagar-li al cambrerperò Jack -que era molt gasiuràpidament  el va prendre i ho va posar en el seu moneder (que tenia gravat una creu), així que el diable no va poder tornar a la seva forma original i Jack no ho deixaria escapar fins que li prometés no demanar-li la seva ànima en 10 anysEl diable no va tenir més remei que concedir-li la seva reclamació.
Passat el termini dels deu anysJack es va reunir amb el diable al camp. El diable anava preparat per dur la seva ànima, però Jack va pensar molt ràpid i va dir: 
 - Aniré de bona ganaperò abans de fer-ho, em portaries la poma que està en aquest arbre si us plau?
   El diable va pensar que no tenia res a perdrei d'un salt va arribar a la copa de l'arbreperò abans que es donés compte, Jack ràpidament havia tallat una creu al troncLlavors el diable no va poder baixar i ell el va obligar a prometre que mai li demanaria la seva ànima novamentAl diableno li va quedar més remei que acceptar.

Jack va morir uns anys més tard, però no va poder entrar al celja que durant la seva vida havia estat golfborratxo i estafadorPerò quan va intentar entrar, almenys, a l'infernel diable va haver de enviar-lo de tornada, doncs no podia prendre la seva ànima (ho havia promès). 
- On aniré ara? .Va reguntar Jacki el diable li va contestar
-Torna per on vas venir.
  El camí de retorn era fosc i el terrible vent no li deixava veure resEl diable li va llançar a Jack un carbó encès directament de l'infernperquè es guiés en la foscori Jack ho va posar en una carbassa que portava amb ellperquè no s'apagués amb el vent


miércoles, 26 de octubre de 2011

ALTARES DE MUERTOS

Ahora el altar es una combinación de la cultura Mexicana con la europea.
 


 
Actualmente los tres niveles del altas representan a las tres divinas personas (padre, Hijo, y Espíritu santo).
 

La fotografía o nombre que preside el altar es del difunto venerado, las velas significan los siete pecados capitales y las veladoras son para guiar al difunto a su destino.
La flor de cempazuchil es la tradicional flor de muertos, su color es amarillo, denota la fuerza de la luz del sol.
Las naranjas o las frutas con banderas significan la libertad que la muerte da.
En el ultimo nivel es colocado un aguamanil con agua, un pedazo de jabón y toalla, los cuales servirán para que el difunto se lave las manos antes de comer así como un espejo para que se refleje.
También se reflejan platillos y objetos personales que fueron los favoritos del difunto, los cuales, se cree que llevará a su viaje, todo esto es dedicado a él, en un momento de nada, por lo que se coloca una cruz de ceniza en el último nivel.
El color morado se usa en señal de duelo; el camino de follaje es para que el alma del difunto pase por ahí; las velas para que iluminen el lugar; y el copal para alejar a los malos espíritus.
El primero de noviembre se llama día de los angelitos, la creencia es que ese día (día de todos los santos), regresan a las casas donde vivieron las almas de los niños muertos y al día siguiente regresan las almas de los adultos, el tres de noviembre, los familiares se comen toda la comida y cantan el alabado. Se quita el altar.
 


PARTES QUE DEBE TENER UN ALTAR DE MUERTOS 
  • Papel picado de color morado (luto cristiano)
  • Papel picado de color naranja (luto azteca)
  • Flores de cempazuchil (del nahuatl: cempoalxochitl = flor de 20 o más pétalos.
  • Cuatro velas que indican los cuatro puntos cardinales
  • Incienso para alejar a los malos espíritus y para purificar el ambiente.
  • Cruz de ceniza para purificar el espíritu del muerto.
  • Jarra de agua para cuando llegue fatigado del camino.
  • Recipiente para labarese las manos y toalla.
  • Foto del difunto.
  • Comida que le gusta al muerto
  • Pertenencias queridas del muerto.
  • Tequila, agua o la bebida preferida del muerto.
  • Cuatro banderas de papel picado metidas en naranjas
  • Pan de muerto y fruta.
  • Calaveras
  • Un espejo para que se refleje.

sábado, 22 de octubre de 2011

EL DÍA DE LOS MUERTOS


En México, desde épocas antiguas, prevalece la idea de que familiares, amigos y conocidos difuntos regresan una vez cada año a visitar su hogar. Por eso en las casas les preparan una "ofrenda" con flores, comida que al difunto le gustaba y uno que otro gustito como un cigarro o un buen tequila... 
Cabe destacar que no debe faltar elementos vitales como agua, fuego (velas), un poco de tierra... Los muertos vienen a media noche e incluso se cree que, si al día siguiente pruebas alguna de las comidas, han perdido su sabor debido a que los "muertos" se llevaron su aroma.
Los mercados en México se llenan de un colorido hermoso puedes encontrar: papel picado con diversas figuras, calaveras hechas de azúcar, flores color naranja, moradas, velas, calabazas gigantes, etc.













DIBUIXOS PER A TOTS ELS SANTS


RECEPTA DELS PANELLETS

RECEPTA DELS PANELLETS DE PINYONS

(INGREDIENTS PER A UN KILO)    
- 1/2 kilo d'ametlles molgudes.   
- 200 grams de patates bullides i "xafades".   
- 400 grams de sucre.   
- 1 clara d'ou i la pell de llimona ratllada.   
- 1/2 kilo de pinyons i 1/4 d'ametlles molgudes.  

PREPARACIÓ:  
Barrejar tots els ingredients menys la clara d'ou i deixar-la reposar  4 hores.   
Després fer boles amb la massa i vernissar-les amb la clara d'ou.   
Posar les boles al forn, ben calent, vuit minuts per sota. 

DON JUAN TENORIO

La festa de Tots Sants ha comptat també amb manifestacions de teatre popular.
La peça més representada ha estat ‘Don Juan Tenorio’, als teatres, però també en versions de carrer.

LA CASTANYADA

Un dels costums més característics de la festa és la castanyada, una pràctica inicialment d’àmbit familiar, que empra un dels fruits propis de la tardor. 
Les castanyes eren torrades a casa o bé, a ciutat, es compraven a les castanyeres. 
Avui, l’ofici de torrar i vendre castanyes pràcticament ha desaparegut però la tradició, amb l’olor característica, continua ben viva, de la mà de les parades portades sovint per col·lectius de joves que aprofiten aquesta efímera activitat comercial per obtenir beneficis econòmics per a les respectives associacions.
L’altre gran producte gastronòmic és el panellet, producte de rebosteria casolana, fet amb ametlla, sucre i rovell d’ou, bàsicament. Pot anar cobert de pinyons i acollir altres components com el coco o la xocolata. Té un origen poc clar, però probablement recorda els antics àpats funeraris i els ‘pans dels morts’ que es portaven a l’església.
També hi ha indrets on per Tots Sants fan uns bunyols molt semblants als de Setmana Santa. La fruita confitada, que es conserva més enllà dels mesos en què es cull, també és present a la festa.
Amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, a partir del segle XIX, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives, que s’acompanyaven amb begudes com la garnatxa o la mistela. 
A les zones de muntanya on se’n produïen, de vegades les castanyes que es torraven procedien de captes realitzades dies enrere per les cases del poble. En alguns llocs es menjaven al voltant d’una foguera feta al mig de la plaça amb llenya, que també s’havia anat a captar i que servia per torrar-les.
A les ciutats de fa cent anys, els cafès i les entitats van començar a organitzar rifes de castanyes, panellets i confitura. Els elements gastronòmics propis de la festa van passar a generar, doncs, un nou acte festiu amb ritual propi. Aquestes rifes, amb una dinàmica característica, sense butlletes i amb apostes orals, encara es fan a Reus.
En l’actualitat associacions i particulars celebren castanyades populars, a l’aire lliure, amb ball, parades de castanyes, coques, moscatell i altres begudes. 

viernes, 21 de octubre de 2011

ELS CEMENTIRIS

Tots sants és una festa dedicada als avantpasats, motiu pel qual un costum de la festa ha estat la visita als cementiris. S’hi va a arranjar i guarnir les tombes dels familiars i d’altres persones conegudes o simplement a passejar i observar les tombes, tan diverses en la forma. Sovint reflecteixen l’ordre social existent.
La celebració tenia, però, un clar sentit domèstic: la família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o llums davant les fotografies de familiars desapareguts. Es tractava, doncs, d’una celebració íntima i familiar, tot i la dosi de temor que inevitablement provoca la incertesa del món sobrenatural. Aquesta tradició pretenia perllongar al més enllà l’acolliment de la família dels seus membres i demanar l’emparança dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i el llinatge.

TOTS SANTS: ELS ORIGENS

Al començament, el cristianisme celebrava la festa dels difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, i celebrava la festa dels Màrtirs poc després de la Pasqua. 

Però la forta tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la festa cap a la tardor. Tots Sants, el primer de novembre, s’escau en un temps de transició. Els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i fosca creixent. La natura, després de l’esclat de l’estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts.

D’una banda, des del principi del segle IX se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, l’1 de novembre. 
Al segle XI, l’orde monàstic de Cluny va crear el dia de Commemoració dels Fidels Difunts per pregar per tots els morts. Popularment, el conjunt d’ambdues festes va prendre la denominació genèrica de Tots Sants. 
La simplificació del calendari festiu produïda per la industrialització va fer suprimir la festa laboral del 2 de novembre.

ESPECIAL TOTS SANTS 2011

domingo, 9 de octubre de 2011

EL VIERNES FUE IOM KIPPUR. ARTÍCULO DE ILAN BEN ZION - Haaretz

Anunciado por la llegada del otoño y el final del horario de verano, Yom Kippur, el día del juicio y la expiación del judaísmo, nos atañe a casi todos nosotros. No hace mucho tiempo, yo estaba entre tembloroso y arrepentido en el más sagrado de los días y pronunciaba la oración del perdón como ofrenda por mi alma. Ahora, sin embargo, me parece menos significativo el ayuno, la oración y la invocación de la misericordia de Dios. El Día de los arcanos rituales de la Expiación - antigua y moderna - que asiduamente se estudia en la escuela, hoy me parece lejano y distante.

A pesar de mi desconexión personal con las costumbres del Yom Kippur, lo que habla a mi alma es la observancia en Israel durante este día del respeto entre religiosos y seculares. La vida en Israel tiene muchas similitudes con el primer capítulo del libro de Jonás, leído durante la tarde del Yom Kippur. El barco que transportaba al profeta del mismo nombre se ve azotado por una tormenta enviada por Dios y las aguas sólo se calman cuando la tripulación echa por la borda a Jonás. Del mismo modo, los estragos de los habituales tifones que caracterizan la vida en Israel se transforman en una total tranquilidad cuando estamos inmersos en Yom Kippur.

Las masas de peatones circulando por las calles de Tel Aviv y Jerusalén, las flotas de vehículos que llenan las calles, caminos y carreteras de Israel, los gritos alegres de los niños en edad escolar, los ruidos y gruñidos procedentes de la cacofonía mercantil en los shuks (mercados), el rugido del techno-pop y la explosión ártica del aire acondicionado que emanan de las tiendas cada día del año, cesan su actividad. O como dice el libro de Jonás, "cesó el mar en su furia" (1:15).

Para este día especial, como ningún otro, prevalece el silencio en las calles de Israel. Cuando me siento en un autobús interurbano lleno hasta los topes de pasajeros y sus bolsas, tras haber luchado sin piedad para hacerme camino sólo para subirme a él, yo anhelo Yom Kippur y escribir. Anhelo el silencio y la calma que cubren el país, el día en que nadie se preocupa de las facturas, la burocracia, o las bombas.

Algo llora dentro de mí por la llegada del Yom Kippur cuando mis vecinos de arriba se pelean sin cesar durante dos horas seguidas mientras aún permanecía despierto. Israel, y todos, tienen necesidad de un día como Yom Kippur para reflexionar y empezar de nuevo.

Por eso, cuando los manuscritos del sabbath y Yom Kippur están sobre nosotros, dejamos de lado nuestros móviles y las llaves del coche, nos olvidamos de Facebook y desconectamos del torrente turbio de la vida moderna. Buscamos la soledad sagrada, raramente obtenida, en las calles gobernadas por el silencio.

Cualquiera que sea el futuro del judaísmo en Israel, que esta tradición de un día de tranquilidad persevere en nuestro mundo cada vez más mecanizado y tempestuoso.